Tot i que els drets de les dones han avançat de manera exponencial, i s’ha recorregut una llarga trajectòria, no deixa de sorprendre’m com no s’ha traduït en les mateixes mesures en la vida judicial.
En els meus anys com a advocada, ha estat molt habitual arribar a una comissaria i que el detingut, amb detingudes mai no m’ha passat, demanés parlar amb el seu advocat, i en comunicar-li que era jo exclamava “Com serà el meu advocat! !!” estrictament això era una realitat, no era advocat, era advocada. Pot semblar una xorrada, però a la ment de moltes persones, determinades professions s’associen amb el gènere masculí. Això tindria alguna explicació si fossin poques les professionals del Dret, però si marxem als números, veurem que actualment hi ha més jutges que jutges, hi ha més advocades que advocats, moltíssimes més procuradores que procuradors. Així que l’argument no ens serveix.
Una altra qüestió, que potser ha estat més rellevant, és la identificació mental que es fa entre allò que es diu i la realitat. Segurament al detingut que esperava el seu advocat, el policia (o la policia) li ha dit abans “Ara ve el seu advocat, parlarà amb ell i després parlarà davant del jutge”, cosa que ja ha format al cap una idea preconcebuda.
Si ens fixem en els noms dels col·legis d’advocats, són sempre Il·lustre Col·legi d’Advocats de (la ciutat que sigui), només conec el cas de Barcelona, on ha estat modificat fa alguns anys el nom, per Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, no era tan difícil, no? Se suposa que som el col·lectiu que brega al món dels drets, però a casa del ferrer…
De vegades arriba a tal punt aquesta identificació masculina, que sempre explico una anècdota que em va passar a un jutjat d’una població propera a Barcelona, que en aquell moment tenia com a titular una jutgessa força jove, quan el detingut va entrar a la sala per declarar va dir que només declararia davant del jutge, al que la jutgessa va respondre que s’assegués, que era ella, i el senyor molt contrariat respon “Com serà vostè el jutge!!” el seu propi lletrat li va recomanar que baixés el to, i l’individu lluny de fer-li cas, a crits va respondre, “em mereixo un jutge com tothom!!”. Va estar a punt de sumar un altre delicte a la llista…
També passa, com a la resta d’espais públics, que les parades de dalt continuen sent homes, mentre que les bases estan ocupades per dones. Aquesta reivindicació és molt antiga i donaria a un altre podcast, segurament per persones més expertes que jo en la matèria. Intento limitar-me a la meva experiència bregant als jutjats, des de qualsevol part de la taula.
Com diu una amiga meva, “el que no s’esmenta no existeix” i això és segurament el que ens passa, ens sembla una feina enorme, dir jutges i jutges, advocats i advocats, però això té una solució senzilla, pots fer servir indistintament tots dos gèneres, de vegades dius advocades i altres vegades dius advocats, en uns moments dius jutges i altres jutges per posar un exemple de qualsevol professió. Una altra solució molt pràctica és dirigir-te a col·lectius: la ciutadania, l’advocacia, la judicatura… i d’aquesta manera evitem eliminar el 50% de la població, dóna les coses que parlem i que un senyor qualsevol no es fiqui en problemes que no li vénen bé.
Foto de Miguel Bruna a Unsplash
Músiques del episodi:
Maarten Schellekens – Lounge-It
Ketsa – Treasure
