El fabulós món del consum (noti’s la ironia), ens fa generar constants necessitats noves per als que no hi ha final. Animats per les entitats bancàries que han trobat un sucós negoci, hem comprat televisors, Nintendos i Thermomix sense els que no podíem viure.
Els mitjans de pagament de plàstic s’han fet imprescindibles, per comprar un bitllet d’avió, un producte d’Amazon o per pagar un taxi, ja hi ha ciutats on no es permet el metàl·lic per controlar els treballadors de l’empresa de taxi.
Un dels grans estratagemes de la banca és perdre’s en incomprensibles contractes de minúscula lletra. On s’utilitza un llenguatge raríssim i unes fórmules matemàtiques que ningú no entén, però com que semblen tan seriosos i nosaltres volem, més aviat necessitem com menjar, una tele o un mòbil nous, llavors signem el que sigui.
A qualsevol contracte de préstec pagarem un interès, per començar a marejar-nos ens diuen que té un interès nominal i un TAE, i pensem que llistes són les persones que fan aquests contractes, perquè parlar estrany sembla que significa tenir raó. La combinació d‟aquests dos conceptes fa que un interès nominal d‟un 13% i un TAE d‟un 19%, signifiqui que acabaràs pagant el finançament a més un 30%.
Fa molts anys que els diners de plàstic s’han introduït a les nostres bitlleteres i és molt poc habitual que algú no les utilitzi. N’hi ha de molts tipus, i quan ja coneixíem la diferència entre dèbit i crèdit, i ens vam assabentar que algunes tenen cost i d’altres no, arriba la targeta revolving.
Cada vegada que entres a qualsevol gran superfície intentaran col·locar-te una d’aquestes targetes, amb la seva meravellosa capacitat per comprar sense tenir diners (i segueixo amb la ironia). Encara que sempre cal seguir la denominada doctrina monopoly: La banca sempre guanya, mai al revés, o sigui els consumidors.
Intentaré explicar com funcionen: Per exemple la targeta és de 1000€ (el que val el tv) i tenen un interès altíssim per exemple 19%, encara que potser se’ns escapa que amb el joc del TAE, en realitat acabarem pagant un 30 % per aquest finançament, és a dir 1300€ pel tv de 1000. I comencem a pagar quotes de 100€.
Una altra meravellosa capacitat és que quan pagues aquests 100€, tornes a tenir disponible 95€, i anem justos per anar al súper, així que els fem servir. Aquests 85€ tornen a refer el crèdit amb un nou interès que sumem al primer 30%. Al mes següent paguem una altra quota de 100€ i llavors tenim disponible a la targeta 65€ i és final de mes i s’ha punxat una roda, què fem? Tornar a fer-la servir i així tots els mesos perquè les economies domèstiques són el que són i tothom necessita menjar, crec. I el mes següent? Així, fins que pràcticament no queda disponible.
Què ha passat a la nostra butxaca al final? que hem pagat un televisor i algunes compres del súper a un 65%…. i llavors se’ns ha fet una bola tan gran que no hi ha forma humana de pagar-la. Perquè si tinguéssim forma humana de pagar-la ja no hauríem fet servir aquest tipus de targeta.
Algunes persones s’han trobat que el dia que cobren la nòmina ja no li queda pràcticament res. Aleshores què passa? Que rebrem un munt de trucades dempreses variades de recobrament de morosos. Ja tenim un 65% d’interessos reals i un nivell d’estrès superior al 40% del que abans teníem.
Transcorreguts alguns mesos d’aquesta situació, sense poder fer front al pagament, picaran a la porta i serà una notificació del jutjat reclamant-nos més del triple del preu inicial, i no entendrem res. Hem de tres vegades el preu del televisor i en diuen import principal, el que ja s’ha regenerat amb nous interessos successius, costes i interessos del plet. Aleshores ja hem deixat de dormir tranquils, però no passa res res perquè tenim un flamant televisor per a les nostres nits en vela.
Foto de Stephen Phillips – Hostreviews.co.uk a Unsplash
Músiques del episodi:
Maarten Schellekens – Lounge-It
Ketsa – Treasure
